Aquesta obra, escrita amb agilitat però sòlidament documentada, proposa una lectura dinàmica d'alguns textos en què Ramon Llull parla d'ell mateix i revela algunes de les conviccions centrals de la seva existència. La tesi central del llibre és que Ramon Llull, nascut entre els mons jueu, cristià i musulmà al segle XIII, s'ha convertit a Crist en la línia de les interpretacions i obertures talmúdiques i midràixiques que oferien una riquesa espiritual i teològica que permetia una conversió interior i una renovació del cristianisme. En un temps en què dominaven les grans síntesis dogmàtiques i en el qual els inquisidors pretenien exercir el control definitiu i absolut dels esperit, Ramon ha hagut de desplegar un art de la paraula arriscada, un art d'escriure sense escriure, que planteja amb una gran actualitat el problema de la diferència, tot afirmant l'essencial i vital importància del diàleg i de la polèmica per a cada individu i per a cada societat.