A partir dels anys setanta del segle XX es produeix en la narrativa catalana una tendència a la incorporació de nous models culturals i teòrics (el textualisme dels crítics francesos de Tel Quel –especialment Barthes i Kristeva-, el marxisme revisat d'Althusser, la psicoanàlisi lacaniana...) al costat de la reivindicació d'una tradició literària alternativa (Artaud, Bataille, Lautrémont, Mallarmé, Sade...) i de la pràctica de noves tècniques d'escriptura. El resultat és una escriptura autoreflexiva que s'allunya del model mimeticorealista per comprometre's en un canvi de referents polítics i morals. Aquest volum s'ocupa del context contracultural en que sorgeix la narrativa d'experimentació, dels debats identitaris que suscita i de la posició de la crítica envers unes obres que reivindiquen la seva marginalitat i, alhora, aspiren a tenir un espai d'enunciació dins el sistema literari català. S'hi analitzen els discursos generats pels col·lectius Trencavel, Ignasi Ubac i Taller Llunàtic, la trajectòria d'autor com Isa Tròlec Josep Albertí, la subversió dels valors en l'obra de Biel Mesquida, la intertextualitat que obre les coordenades espai-temps dels textos i el rerefons teòric que permet explicar, històricament, el discurs experimental com a recerca de noves formes que desafien els paradigmes hegemònics d'interpretació.